El tercer període és el de la consolidació, de 1962-1968.

Ha deixat amb valentia la feina de Mollet. S’ha instal·lat a la ciutat de Barcelona, els quatre fills barons estan interns amb beques, la filla treballa. Ara pot dedicar-s’hi plenament. Compartirà amb feines vàries, però relacionades amb l’art, la tasca creativa, ja que econòmicament passarà els pitjors moments de la seua vida. Paradoxalment la seua obra es veurà reconeguda i premiada. Coneix Cirici Pellicer, que destaca la seua pintura; Josep Maria De Sucre. Acudeix a tertúlies; és convidat a nombroses exposicions. Funda el grup 5a.Forma. Obté una menció d’honor al premi de dibuix Joan Miró i un premi del “Sureste” Elx, Alacant. És el tatxisme abstracte el qui li ha donat la clau al seu estil, l’informalisme. Ha deixat els pinzells i l’espàtula. Treballa sobre paper i fusta, també sobre tela, amb tintes, quasi sempre negres amb diverses densitats i tonalitats, de vegades espessides amb nogalines.

Però fidel al seu tarannà, paral·lelament buscarà en la nova figuració, en el que ell anomena esculto-pintura, pintarà sobre fusta, tela, foradant-la, alçant-la, afonant-la, creant relleus amb la tela i una barreja de guix, cola, serradures, de vegades amb fustes adossades. En un principi usant colors foscos, però ràpidament dedicant-se exclusivament al blanc viu i feridor. És el blanc de la terra del seu poble, Albaida. Els temes unes vegades molt ocults, espècies de construccions, però les més, amb el tema favorit al llarg del seu treball: l’erotisme, el sexe, la dona. A partir de 1965, i dins de la mateixa línia d’esculto-pìntura, la temàtica serà, a més a més, la denúncia social.