Analfabetisme patrioter. Terror a l’infern. Fàcil de picar l’ham de la trampa feixista: el cant de sirena, un programa d’aparença socialista avançada, camuflatge del fet que sense proletariat no es pot fer la revolució proletària. Quan caigué la bena deis ulls, era tard.
1936. Terror “rojo”. En sortir de la presó, havia d’amagar-me sovint. Em distreia llegint i copiant a l’oli estampes de Sorolla.
1939. Terror blau. Venjança, poder i cobdícia: no hi havia ideals.
Mig poble tancat al Palau.
Segrelles, empresonat. Amics seus ens valem de l’admiració que li té el dictador. Se l’allibera.
Aquesta situació negativa, em desil·lusiona. Freqüente can Segrelles. L’amic, esdevindrà mestre.
Copie dibuixos de la seua infantesa fets a Sant Caries. Amplie a l’oli les seues il·lustracions: Ho celebràvem, car resultaven més “vistoses” que no pas les del Sert. Potser estàvem equivocats.
Pepito, un xiquet espavilat, que esdevindria “Monjalés”, venia a aprendre a la casa-museu en què Segrelles s’havia construït. Allà vaig rebre les primeres Lliçons “del natural”. El xiquet se n’anà a Sant Carles.
A les vacances, Monjalés, que encara signava Soler-Vidal, no eixia de ma casa. Experimentàvem d’acord amb els seus progressos. Estudiàvem El Greco i Goya. Els impressionistes. Solana, Quirós. Picasso sobretot, ens “intoxicava” segons ens reptava Segrelles tot enfadat. Pintàvem escenes del Quixot. Assajàvem procediments atrevits de “natura morta” i paisatge del natural. Pels nadals ens divertíem fent felicitacions amb aquarel·la. Omplíem quaderns de retrats de carbonet al natural. Em sorprenia que les coses sortiren amb facilitat.
Acabats els estudis, Monjalés s’instal·la a València. Sovint ve al poble entusiasmat de la tertúlia de “Monterrey”. Em feu assistir-hi. Un dia per setmana hi havia reunió. Manolo i Jacinta Gil, Llorens Cifre, Michavila, Cillero, Balaguer, Nassio, Alfaro, Castellano…
Solia venir esporàdicament Sempere, a qui no vaig conéixer, crec que radicat a Franca. Predicava en favor de l’abstracte. Vitoria i Montesa, impressionat per Klee i Kandinsky, el van seguir. Un tal Portolés editava una revista d’art. Sovint, les discussions eren violentes. Freqüentàvem la sala d’en Mateu, home expert i enterat. Alfaro i jo érem autodidactes, i em vaig plantejar tot seriós si n’estava capacitat per a arribar al que feia aquella joventut impetuosa. Sense a penes estola, vacil·lava.
Monjalés vingué al meu estudi per a realitzar la primera exposició individual. Jo estudiava veient-lo treballar i feia apunts deis seus models, ja estava interessat en la recerca de la troballa. Conserve coses d’aquell temps.
Mort d’Ortega i Gasset a poc de repatriar-se: revolta universitària a Madrid. Sonen noms d’intel·lectuals rebels: Aranguren, Lain, Ridruejo…
Mai no s’escriuran més ximpleries en castellà a la premsa espanyola.
La defecció del Ridruejo amb qui simpatitzava, m’ho posà tot molt clar. Angoixa religiosa al temps que se
sent la paraula Existencialisme.
Cau a les meues mans un llibret de poemes: Vicent Andrés Estellés.
Em considere ja emancipat, i experimente, turmentat, pel meu compte.
M’havia decidit: el que faria endavant, bo o dolent seria “meu”. Barcelona, em temptava.
Allà tot és diferent i seriós. Fins els capellans.
Estava convençut que a dintre meu hi havia un artista.
I que mai no seria negociant.
Llarga malaltia amb quirúrgia “in artículo mortis” de la qual sane.
D’aquella ruïna humana conserve apunts d’autoretrat.
Vaig ubicar-me al poble a on m’havia casat, col.locat a una factoria de motos. Contava de poder pintar. Comence a treballar: Neocubisme.
Al treball, ambient político-social revolucionari o catalanista.
Immigrats. Gent represaliada. Conec Jordi Solé Tura, expulsat de la Universitat.
Em fan viatjar. Cosa còmoda, fàcil. Temps lliure.
Turisme de franc força instructiu: Museus. Exposicions. Monuments. “Estudie” filosofia i art (La deshumanización del Arte d’Ortega).
Deduisc que el feixisme espanyol combina el “castellà” amb una “indigestió” de la idea orteguiana.
Faig “chrystmes” i en venc alguns. Els cartells de motocicletes no agraden als empresaris. Tampoc no és tot or al Principat.
Incident personal amb l’empresa. Em defensa un clergue sà. Pinte un oli ridiculitzant els “meus amos” inspirat amb la frase del Cambó: “som un poble de botiguers”. El capellá veu les meues obres i em relaciona amb Cirici Pellicer.
El crític s’interessa per la meua obra. Em recomana el Santi Surós (del Saló de Maig) i Josep Maria de Sucre. M’acullen amb afabilitat.
Cirici em trià dues obres per al PREMI GRANOLLERS. Dues obretes a l’oli d’orientació abstracta, una d’elles de tema Lorquià. Agraden. Faig amics.
Perd el treball.
Depressió nerviosa. Esbrine en els escrits de Freud.
Exercicis de surrealisme que em cansen prompte: de Dalí m’interessen més les seues genials pallassades.
M’instal.le a Barcelona carregat de família.
Un psiquiatre m’emplea en una empresa de publicitat.
Els companys m’entenen, els “amos” no. Mentalitats vulgars, dissecades.
Em presente al SALÓ DE MAIG. Obra de pretés informalisme: “elaborat”. De certa dignitat, però. Veure’m entre firmes conegudes, m’anima.
El PREMI JOAN MIRO s’organitza al Cercle A. de Sant Lluch.
Dos dibuixos tatxistes amb tinta xinesa que són molt comentats. Menció honorífica.
L’informalisme m’obsessiona. Prompte m’adone que informalisme i Tàpies són una sola cosa, i a més definitiva. Malgrat ço, el tatxisme fill d’aquell se’m dóna bé.
Experimente, assage. Dies d’angoixa i derrota.
Faig felicitacions nadalenques tatxistes. “Semblen japonesos”. Me’ls venen a la llibreria del Porter Moix. Conec, allà, Joan Fuster.
Nosaltres els valencians.
El descrèdit de la realitat
SERRA D’OR: Espriu, Foix, Pere Quart, Triadú, Maria Aurèlia Campmany.
Raimon, Maria Carme Girau, Porter Moix…
De Sucre, vivia en la misèria. Redactava les seues memòries. Jo li feia de mecanògraf. Ens apuntalàvem mútuament. Vaig aprendre molt d’ell. Gran amistat fins que va morir.
Aplique la meua tècnica tatxista del paper al gran bastidor. Ho envie al Premi Granollers i el Cirici m’ho va elogiar en el parlament que féu.
Elx: Medalla de bronze a un altre dibuix tatxista.
Temps enrere, partint de Modigliani, havia fet uns ritmes texturals, figures amagades de dones “decapitades” i capiculades com sardines a la llauna.
Al Cirici li agrada i li ho vaig donar. El teu és la lírica. Però és l’espectacle “lleig” de la vida on jo veig “bellesa Lírica”.
Vellesa, monstruositat, opressió, fam, por, misèria…
Lumpenproletariat. Prostitució. Pornografia… Lírica del Lumpenproletariat. ¿Com posar això en el llenç amb llenguatge abstracte?
Wilhem Reich. Apague el foc religiós de I’infern. ¡Prou de fantasies! El libidos, fossilitzat, retorna a la vida: s’allibera. Hores i hores observant les putes alcohòliques del carrer de les Tàpies de Barcelona; del Carrer de Vinatea de València.
Sent la fascinació del fàstic: he de “dir” aquesta “lírica”.
Volia cridar un clam de denúncia de la dona condemnada.
Cercaré en el reducte més tenebrós dramàtic, denigrant: prostitució.
Mascles en vena: caníbals de carn fresca de sexe. La Veritat també és lletja i rau ahí. No és just amagar-la. Cal blasmar-la.
La meua “veu” serà bròfega acusant la vergonya social de les golfes captaires, venedores de sexe passat, esgotat. Putes pobres, cervells sets. Cossos distorsionats.
Passeu davant nosaltres meretrius evangèliques. Besaré els vostres llavis sifilítics amb la tendresa del meu pinzell. Verges del “pecat”; pintaré oberta la flor torturada del vostre sexe pansit…
PREMI YNGLADA GUILLOT. Dona a punt de parir.
EXPOSICIÓ D’ART SACRE. Cor abstracte de Crist. Blanc/Negre. (Nomenation Theillard de Chardín).
P. JOAN MIRO. Abstraccions al·lusives al meu món amagat i tenebrós de solitud torturada i serena a l’uníson. Immers en ell, JO, “mire” el lluny de velada claredat. Fuig d’un regne que no suporte.
El “caldo de cultivo” de la creativitat és el patir i la pobresa…
S’han de sofrir dolors de part. Hem de torturar-nos les entranyes de veure dona i fills a la fita de la fam. Hem de viure al tall de l’infern de la follia més esgarrifant.
Podré pintar, si tinc motius de cridar que el món no és un feu dels de la ullera daurada. Perquè sota llur costra luxosa i banal, hi viu l’alè càlid, vigorós dels qui sofreixen, que són els més. Dels qui cerquen la Veritat que són els millors…
Sols aquests mouen el Món!
Ho diré rebutjant colors i pinzells. Fora de la tela “entrant” per a “sortir” fent volums amb cola, algeps, serradures, additaments de fusta…
L’home de Carn i Os, pensa i sent com l’Unamuno sent i pensa. Com jo.
Escull per a dir-ho un mòdul de ritme clàssic, amb la clàssica blancor del marbre hel·lènic.
L’Home: pensament, sentiment, virilitat.
Nova figuració: l’havia trobada. INDIVIDUAL A L’ATENEU BARCELONÉS
Desenvolupe la meua troballa del Saló de Maig de Barcelona, però practicaré en tres versions.
L’una és l’expressió “aiguatintes ” del que venia fent amb banys de tinta sobre paper. Amb volums i penetracions, insinue el que ja he dit: el “cau” des d’on, amagat, “veig” una tèrbola i pessimista “sortida”. Altra, d’un abast merament estètic, es limita a unes “construccions” d’aparença abstracta, però al·lusives a màquines i arquitectura absurdes. La darrera, desenvoluparà L’HOME DE CARN I OS, cercant expressar el món reprimit i ocult del sexe prohibit i del dolor.
Vaig exposar-ho a l’ATENEU BARCELONÈS. M’ho prologa Vicent Aguilera Cerni. Crítica, públic i companys ho acolliren bé.
CRUP V FORMA.- El vam fundar Coma Estadella, Rodríguez Cruells, Kaydeda, Rey Polo, jo i ‘l’escultor Aulestia. La primera exposició itinerant, la férem a I’Institut Francés. La inaugurà Cirici, que encomià la meua aportació. En donar-li les grácies, m’oferí prologar-me la primera mostra que fera.
Vaig presentar a Valéncia la mateixa trentena d’obres de Barcelona.
Bona acollida dels amics del meu retorn. A València hi ha nous valors.
Equip Crònica. Equip Realitat. Valenta protesta político-social. Coneixia Genovés des del Saló de Maig. Pròlegs de Fuster i Cirici.
M’interviuaren Dasi-Jr. Cámara i Sentís Esteve.
Encara no “s’havia descobert” la diferència entre valencià i català. Potser per això la meua catalanitat exposada en dites entrevistes fou ben rebuda. (“Las Provincias” lloava les cançons del Raimon).
El divorci entre intel·lectuals i la situació era palès.
De temps ençà, anava construint-me una ideologia.
L’essència valenciana la tenia ben clara. Trobe de menys l’ús de la llengua escrita, les llibreteries atapeïdes de literatura catalana de Barcelona.
Em debatia entre Marx i l’anarquia. Theillard de Chardín. Diez Alegría troba Crist en el marxisme.
El meu amic Llena, feia art-pobre i art-efímer. Havia deixat els frares de la caputxinada de Sarrià.
Comence a cansar-me del que estic fent.
Un quadre blanc de grans dimensions per al SALÓ DE MAIG: al·lusió a la tirania franquista. Les autoritats no se n’adonen. L’any següent construisc una mena d’escultura falla “per a penjar”, burla de la restauració projectada. S’havien de triar unes quantes obres per a raure un any al Museu de Barcelona: ho vaig comentar amb algú. La cosa transcendí i m’ho van vetar. Vam substituir-lo per un quadret contra el barraquisme, segons les denúncies que feia Paco Candel.
Em tanque al meu poble. Dibuixos. Nu monstruós.
Envie obres cada any al MIRÓ, evitant al màxim “dibuixar”. Els titule DESTRELLATS.
Presoner i solitari entre gent que no m’entén. Mut a dintre d’un bosc humà d’arbres que es mouen i emiteixen sons que no entenc.
Segrelles está vellet.
Kilis que no surt de casa meua. ¿Quin de tots dos està més malalt?
Abúlia total. M’envien a Barcelona, on ho passe fatal. Torne.
Em visiten uns joves artistes alcoians. Els agrada el que veuen i em preparen una exposició a Alcoi.
Reaccione. Però ¿per què no pintar sense “pintar”? Combine objectes vells, inútils, absurds; de vegades combinats també amb obres meues pretèrites: ART GANDUL. Efemeritat i pobresa.
Uns versos de Vinyoli em suggereixen enganxar unes bragues amb fils de ferro a un marc vell i brut.
Clama contra tot allò un beneït de la força “viva” de la situació. Toni Miró em defensa, i al parlament que faig a la cloenda assisteix molta joventut sana alcoiana. Faig molts amics.
Pinte buida l’estança de Las Meninas, col.locant figures segons la meua pràctica distorsionada, monstruosa, tremendista, d’intenció càusticament política “en altre quadre”.
Ha mort PICASSO. Les revistes reprodueixen fotos del Geni.
Dues d’elles em donen una idea: les enganxaré en un taulell, no com un recurs més (collage), sinó protagonitzant l’obra: com a “Pivot” determinant de l’entorn geomètric, arquitectural en què restaran inserides. Ho anomene APEGASANTS, versió plana de l’ART GANDUL.
El quadre suggereix els passadissos i estances faraòniques, nova manera d’expressar la meua inclinació esotèrica de romandre sol i amagat.
Faig altres experiències, entre elles, una “missa negra en honor del bruix catòlic Salvador Dalí”.
Com no pinte en aquest interior ombres projectades sinó les “pròpies”, vull indicar amb això un abstraure’s de la noció del temps, i faig una sèrie d’obres amb interiors imaginaris, absurds o reals, on la llum ve de “cap lloc”. Exteriors, paisatges morts, artefactes incongruents.
Per la festa gran del meu poble ve gent de tot arreu. Vaig fer una mostra disposant aquestes obres penjades del trespol o plantades a terra com fitxes de dòmino, exposades al públic (al través de quatre amples finestres) cara al carrer. Molta gent treia fotografies.
Allò portà altre escàndol: una obra, “Homenatge a Zabaleta”, sobre una cobla desvergonyida i grollera que vaig oir a Quesada, on hi ha un museu de l’esmentat pintor, amb una obra del mateix tema. Jo vaig voler llevar-li el que té de “catxonda” i bruta, ficant-li lírica: ritmes de tendresa i colors confonen una parella que “juga” i es “mou” fent un tot amb la resta dels atributs de l’eròtica cançó. Però ho veié un bon senyor, a les hores virrei de València, molt preocupat de prohibir l’amor sense llicència eclesiàstica. Ens enfadàrem tots dos i manà suspendre’m la mostra. Això portà una compensació, car la premsa en parlà. Cela el fica a L’ENCICLOPEDIA DEL EROTISMO, i Cesáreo Rodríguez Aguilera em demaná l’obra per a penjar-la a l’esmentat museu. Tot seguir vaig fer una dotzena d’obres així.
Una mesada a França amb una colla de ballet.
A París, m’impressiona el BeauBourg. Li faig moltes visites.
Torne impressionat pels ENVIRONNEMENTS.
Museu dalinià de Figueres. Les falles. Luminotècnica de ballet.
Comence a empaperar amb diaris un racó de ma casa. Embolique tots els “trastos” que trobe amb paper de diari periòdic. Faig una estàtua feble pel mateix procediment. Queda bé, em sembla. En trac fotos. Les reproduesc en tipografia ràpida. Semblen les que portaven els diaris amb mal paper. Ho titule “Les petites Puces de París”. Les envie a tots els qui conec, i agraden.
Ha mort Miró.
Quan mor un geni, tothom en sap, en parla i n’escriu.
Miró pinta com els infants.
Fals. Cert.
De gran no es pot fer cal·ligrafia infantil.
La darrera obra de Miró és cal·ligrafia “sense” lletres.
Miró, com els xiquets pinta despullat de tota preocupació preceptiva.
Admire la gran troballa de Miró: el seu grafisme dit amb colors primaris. Pot pintar multitud d’obres amb la rapidesa d’una màquina: font sense esgotament possible. Inimitable i facilíssim d’imitar.
Faré una FESTA MIRONIANA. Ompliré una cambra del meu vell casal amb postes-estàtua “pobres” d’inspiració anatòmica, usant els colors fonamentals i combinats amb teles mironianes penjades.
Messa
Albaida – Gener 1984