MESSA, O L’EXCEPCIONALITAT
L’excepcionalitat en la història de l’art del segle XX és un grau. Vull dir que mantenir una trajectòria alternativa a la del denominador comú dels artistes del teu temps és un fet diferencial que cal remarcar. Malgrat que, molt probablement, aquest mateix fet diferenciador o alternatiu pugui produir oblits o relegacions no massa explicables en termes historiogràfics. D’alguna manera, el cas de Francesc Sempere “Messa” em sembla que pot quadrar amb aquest paràmetre de l’excepció o de la singularitat.
Nascut a mitjans dels anys deu, Messa hagués hagut de formar part natural d’una generació d’artistes marcada per la Guerra Civil , ja fos perquè va veure’s forçada a l’exili, ja fos perquè va sobreviure en els ambients culturals tan erms de ls postguerra. Ell, però, va incorporar-se molt més tard als circuits o sistemes artístics; de fet, no és fins a començaments dels anys seixanta quan, amb el sediment d’un treball autoformatiu, fa les seves primeres aparicions públiques amb la seva obra plàstica. Vet aquí, doncs, la primera singularitat de la seva creació. Més encara, entre els seixantes i els norantes, Messa no es reclou en un estil tancat, sinó que, tant a Barcelona com a València, fa una obra heterogènia, plena d’un alt sentit de l’experimentació, on les influències semblen provenir d’autors i de moviments molt diversos cronològicament i geogràfica. Ja en plena maduresa vital, quan molts artistes cauen en la repetició, en la creació horitzontal, Francesc Sempere viu l’art amb una intensitat renovada. Amb verticalitat. Per posar un exemple: els seus ambients -o instal.lacions–, com el de “Les petites puces de París”, són fruit d’una regeneració constant, com ho demostra l’ús que fa d’objectes en desús, molt especialment aquest imaginari tan particular ple de nines esquarterades i aïllades de la seva funció lúdica primigènia.
Aquesta experimentació perllongada seria el segon grau d’excepcionalitat de la seva obra. Em sembla, però, que encara en podríem trobar més de singularismes: la barreja de figuració i d’experiment, la interdependència dels seus propòsits escultòrics i pictòrics, l’abandó d’un centre com Barcelona per retornar a la seva Albaida nadiva…
Tot plegat, Messa és d’aquells autors que compten amb una trajectòria fora dels registres habituals o regulars. Messa és una excepció. I com a tal excepció pot ser que els sistemes artístics del seu temps no sabessin com interpretar-lo, com col.locar-lo dins d’uns registres determinats, fruit d’aquella tendència a classificar, ordenar i prioritzar a la que crítics i historiadors som tan proclius.
Diuen que el pas del temps posa les coses en el seu just lloc. És probable, doncs, que a partir d’aquesta exposició la singular obra de Messa sigui reconsiderada a la llum d’una nova mirada crítica.
Joan M. Minguet Batllori Departament d’Art, UAB
HUITANTA ANYS
Huitanta anys ha fet enguany Messa. Messa, per a qui no el conega, és un gran home.
Gran en molts aspectes: és un gran amic, té un gran cor, és un gran pensador, gran defensor dels drets, gran és l’amor al seu país, gran la veu té i, com no, gran artista.
Artista és Messa, com pocs. Pocs duen a terme la dualitat art/vida; perquè malgrat els entrebancs que ha sofert en la seua vida, Messa ha deixat fluir per les seues fines mans la cridanera veu dels seues pensaments.
Pensaments, uns com destrals; altres, poesia. Tots plegats encoratjant la llibertat. Llibertat, majúscula paraula.
Paraula i estima li volem dedicar des d’aquesta comissió, que no és sinó una xicoteta representació de tot un munt d’amics i companys que admirem, valorem i estimem aquest gran home.
La Comissió d’Amics de Messa
Considere que la seua obra està plena de sensacions, perquè davant de qualsevol dels seus quadres o de les seues escultures mai no et quedes indiferent, sempre hi ha alguna cosa que t’arriba, que potser és en definitiva el que busca l’artista.
Igual que tants altres albaidins, sembla que “Messa” ha trobat en el món de l’art els valors més autèntics, i fruit d’açò és eixa obra tan rica en matisos i referents. Paco ha sigut un pintor que sempre ha donat suport als joves que han acudit a sa casa a explicar-li les seues inquietuds creatives, i això diu molt al seu favor.
En nom de la corporació que m’honre a presidir, enhorabona per tota una vida plena de lluita i d’art.
Joan Bodí i Quilis Alcalde de Albaida
MESSA, UN DE NOSALTRES
És un honor per a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Ontinyent–a qui represente en aquests moments– poder oferir la nostra col·laboració en l’exposició homenatge que diversos organismes, entitats i persones han preparat amb motiu del huitanta aniversari de MESSA. I ho és per dos motius fonamentals. D’una banda, pel reconeixement que suposa a la llarga trajectòria professional d’un dels nostres artistes més coneguts i reconeguts.
D’altra, perquè suposa un exemple, embrionari, primitiu si voleu, de les possibilitats que la coordinació intermunicipal té en el camp de la gestió cultural.
La necessitat d’ un circuit de cooperació intracomarcal em sembla tan vital a hores d’ara, que no puc deixar d’esmentar-ho i de repetir-ho en qualsevol dels fórums en qué participe. Potser ara no és l’hora ni el moment –em direu–, és de MESSA de qui toca parlar-ne, però és a ell, precisament, a qui estic referint-me.
Ell i molts altres, que només són coneguts per un cercle reduït d’amics, perquè no tenen l’oportunitat de mostrar al públic el seu treball.
Perqué, anem a veure, quantes exposicions ha realitzat MESSA a la Vall d’Albaida? Per quines raons no és més conegut a casa seua? Quin és el tractament i el reconeixement que oferim als nostres pintors, escultors, músics, actors, escriptors, etc…?
Encara em sembla quasi impossible que, en les condicions en què la cultura es desenvolupa a la nostra comarca amb la manca de mitjans, d’infraestructures i de recursos humans–, hi haja persones que tinguen “l’atreviment” i “el valor” de continuar treballant, reflexionant, interrogant el món que els envolta i els seus propis mons interiors. MESSA és una d’aquestes persones.
Que la Vall d’Albaida és un planter de persones inquietes en el sector cultural és una cosa sabuda.
Qui tinga el temps, l’afició i la santa paciència per la recerca ens donarà algun dia la sorpresa de catalogar tot el bo i millor que la nostra comarca ha donat.
MESSA hi serà, n’estem segurs, en un lloc destacat. Per ara, la nostra modesta contribució consistirà a posar a l’abast de tots els ciutadans la seua mirada i els seus plantejaments estètics perquè puguen ser compartits i analitzats. En aquesta retrospectiva podrem trobar alguns dels interrogants i de les obsessions que han fet que MESSA es dedicara a la pintura.
Només em resta agrair-li sincerament tota la dedicació i tot l’esforc creatiu que ha esmerçat per a explicar-nos el món a la seua manera, tal com ell el veu o l’intueix.
I espere també que aquesta exposició puga servir per donar a conèixer el seu treball a una comarca de la qual ell en forma part constituent. I, finalment, perquè arribe a ser considerat com el que ell no ha deixat mai de ser. Un de nosaltres.
Rafael Portero Tortosa Regidor de Cultura, Museus i Publicacions – Ajuntament d’Ontinyent
Pocos artistas han intentado con tanta fuerza, desde su propia tierra natal, el riesgo plástico de crear. Esta muestra es el testamento inolvidable, de un hombre que mantuvo siempre su inquietud artística y su humanismo. Ojalá Francesc Sempere “MESSA” pueda servir de ejemplo a todos aquellos que desde pequeños y casi olvidados lugares, trabajan y luchan por dejar un testimonio vivo y una aportación a la historia de nuestra tierra.
José Rafael García-Fuster y González Alegre Tte. Alcalde Delegado de Cultura, Deportes y Patrimonio Histórico
Sempere, Francesc.
Con el nombre artístico de Messa, el valenciano Francesc Sempere (Albaida 1915) nos ofrece una curiosa muestra de construccionalismo abstracto lastrado siempre de intención erótica. Sus exposiciones fueron reiteradamente prohibidas bajo la acusación de obscenidad. El óleo que ilustra estas páginas se titula Homenaje a Zabaleta y está inspirado en una copla que escuchó en Quesada, el pueblo natural del pintor a quien se recuerda:
A las tres de la mañana,
con la luna ya en la cumbre,
hay más mujeres follando
que pucheros en la lumbre.
Camilo José Cela Enciclopedia del Erotismo – 1977
Mi querido amigo:
Acabo de adquirir el fascículo nº 53 de la Enciclopedia del Erotismo, y veo en él la reproducción de un cuadro tuyo que titulas “Homenaje a Zabaleta”. Hace poco, con motivo de la pasada pascua, estuve unos días en Quesada y pude ver la sala “Amigos de Zabaleta”, que recientemente se ha instalado. Creo que una persona como tu, que ha dedicado específicamente una obra a Zabaleta, debería estar representando en esa sala, y precisamente con esta obra, si esto fuera posible. Como ya sabes, aquel museo no dispone de medios económicos, pero si de obras de sus amigos, tan importantes como Miró, Tapies, Guinovart, García Ochoa, Manolo Cuixart y otros más, los cuales han entregado una obra suya especialmente dedicada a Zabaleta, como homenaje y recuerdo. Si puedes hacer tu algo semejante, como ya conoces a mi hermano Basilio, director del Museo, puedes dirigirte a él. A mi, como te digo, me gustaría mucho que esta obra tuya de la Enciclopedia del Erotismo pudiera figurar allí.
Con mi felicitación, recibe un afectuoso abrazo de tu buen amigo.
Cesáreo Rodríguez Aguilera Barcelona 11 de mayo de 1977