Messa té una significació molt especial que li permet de portar quasi tot un camp donat de l’espectre de la pintura actual a causa del camí que trià en el moment de la crisis de l’informalisme. Hi hagué, aleshores, qui renega. Hi hagué qui s’obstinà. Com diu, però, Darwin, la supervivència està als què, sense deixar d’ésser els mateixos, saben respondre a la canviant circumstància del món amb la mateixa vitalitat.

L’informalisme ha estat per a ell dues coses. En pintura, una recerca de la matèria, de la textura, de la corporeïtat present, amb els seus valors tàctils. Al dibuix, en les aigua-tintes, la consecució d’uns sistemes de veladures que, per un mètode visual, proposaven musicalment el problema de veure o no veure.

A l’eixida d’aquest instant, a la pri­merenca data de 1962, les pintures blanques de Messa realitzaren una interessant síntesi. Els valors tàctils, la vibració de la textura, es depuren en alliberar-se del color, valor visual. Per una altra part, el problema visual de les aigua­-tintes s’alliberava de la materialitat del paper i del pigment per a plantejar-se el pur fenomen òptic referent a allò visible i a allò invisible. Les seues pastes blanques, en efecte, tenien espais amagats, llocs suggerits, interiors amb un dramatisme d’una actitud d’obrir-se o tancar-se. Els seus conjunts es convertien així en paisatges circulables, en personatges respiratoris, en anatomies amb intimitat, en mons, dintre dels quals era possible amagar la imaginació o el desig, allunyar-se de la diafanitat de les coses tangibles per a trobar la penombra dels llocs inconcrets, als quals els somnis no poden ser desmentits. Hi ha, potser, un fons psicològic de timidesa en aquest gust per l’amagatall. Potser també una visió sexualitzada per la possessió del món.

Alexandre Cirici
1965

Es muy revelador observar –en to­dos los niveles de la profesionalidad artís­tica– el repertorio de actitudes ante la confusa situación postinformal. En momen­tos así, cuando se ve tanto encopetado oportunismo, es ciertamente consolador encontrar cualquier hallazgo avalado por la sencillez y la buena fe. Yo supongo que ése es el caso de Messa, un pintor más bien tardíamente incorporado al oficio del arte. Tal vez por ello, conserva intacto –y espero que no lo pierda nunca– el hones­to sentido de la vocación y el valor del entusiasmo desinteresado.

Sus últimas obras nos lo muestran como una especie de constructor. Los cuadros se configuran formalmente, e incluso la simetría evoca en ocasiones esquemas humanoides. Los objetos –el picaporte, la plomada o lo que sea– se integran a unos conjuntos estructurados, sobrios, como de albañilería elemental. Los valores formales y espa­ciales –perforaciones, relieves– aparecen sobriamente equilibrados, fundidos con el reposo de los conjuntos.

Vicente Aguilera Cerní
1965

Heu de parar-vos sobretot i atentament, ben atentament, davant d’aquests “quadres” que Messa ha titulat “construccions”. Tota l’obra de Messa és interessant, no cal dir-ho. Mireu-la; sembla nascuda d’una energia fosca, reconcentrada com un combat alhora sense esperança i sense desistiments. Però crec que són les “construccions” allà que millor ens revela el drama implícit en el seu treball. Que, en el fons, és el drama duna bona part de la pintura actual.

He escrit “quadres” entre cometes. ¿Són realment “quadres” això? Els colors, el pinzell, la superfície bàsica –llenç o mur, taula o paper, el que siga– ¿quina intervenció han tingut ací, en el procés creador? ¿Serà honest seguir parlant de “pintura” quan el pintor es desentén, amb premeditació, fins i tot amb ràbia, d’uns elements que “sempre” han constituït l’essència de la pintura? De les coves d’Altamira a Picasso o a Miró, passant pels romànics, per Rafael, per Watteau, per Renoir, la pintura havia acceptat els seus límits, i s’hi havia complagut. Ara, els pintors s’hi rebel·len. Ho veiem en aquests “quadres” de Messa, on la matèria ja no és ben bé matèria “pictòrica” i ha estat tractada com una possibilitat de relleu, tàctil més que no pas visual. No és Messa l’únic a intentar-ho. Si ho fos, el seu cas seria curiós, però negligible. No és ell l’únic: són molts els pintors dels nostres dies que perpetren la “transgressió”. Nosaltres, espectadors, públic, ens hi hem d’acostar amb bona fe i amb voluntat de comprendre. l’artista sempre té raó: fa allò que creu que ha de fer, i ningú no té dret a discutir les seues opcions.

Messa en planteja el problema amb una proximitat cordial, violenta. Ell és d’Albaida: un veí nostre, per tant. Les seues “construccions” no vénen difuminades per una llunyania exòtica o insigne, sinó que han estat maquinades en la nostra intimitat col·lectiva. Una palpitació universal es repeteix en el reducte domèstic. Per fortuna, tampoc en això no és Messa un solitari.

Tant se val. Fa goig que, per damunt de la mediocritat provinciana, rutinària o tèrbola, una veu o una mà –una intel·ligència–, vinga proclamar un interrogant qualsevol, un interrogant viu i abrupte. Per exemple, aquest: el dels límits de la pintura. ¿On va la pintura a hores d’ara? Després de l’informalisme, després de tantes i tantes experiències que suposàvem “últimes” insuperables, encara se n’enceten més. Messa ens ofereix la seua temptativa. Acostem-hos ­hi: atentament, ben atentament.

Joan Fuster
1966

LA PINTURA DE MESSA

Observando, en general, los cuadros de Messa nos da la impresión de que necesitara recuperar urgentemente algo perdido. Bien el erotismo en su última fase, bien la facultad de pensar con o sin el pincel y la materia en todos sus cuadros. En efecto, en sus actuales trabajos el hecho sexual aparece desprovisto de todo lo que pudiera ocultar su humanidad, se trata de recuperar la expresión de lo que no se ha podido decir. No se trata de poner al desnudo a la vista del público. Se trata de sugerir la afirmación humana de lo erótico, acostumbrar la retina humana a gozarse en algo que se nos ha dado bien distorsionado, o casi siempre silenciado. De aquí que le definamos como madurez juvenil desparramada.

Pero este clima de recuperación de facultades perdidas también aparece en el resto de su obra. Cada cuadro se convierte en un acto de libertad interior, y transformando la material -desde el procedimiento clásico al uso del papel pintado-, obtiene siempre algo más que plástica. Parece indicarnos, jugando a pensar cuando lo oficial era no hacerlo.

Estaba recuperando lo que el franquismo nos arrebataba. Y todo ello al servicio del hombre. Del que crea el producto y del que lo contempla. Podemos afirmar en este caso que el pintor se expresa en su obra y expresa a su tiempo, ese tiempo que él mismo es, para decirlo con palabras de ese Horacio valenciano que es Joan Fuster. Creemos esto suficiente mérito para que su obra sea contemplada.

José Luis López Céspedes
Almería – Junio 1980

I. Un artista

De tots els artistes que he conegut a València, potser siga Messa el més anàrquic. Messa és un artista atípic que violenta i excedeix per complet els convencionals sistemes d’etiquetatge historiogràfic. Messa, però, és, al mateix temps, un artista tòpic que reuneix al seu personatge i a la seua obra aqueixa sort de característiques, actituds i incoherències coherents que el públic li sol atribuir a l’Artista. Messa podria ser, pense jo, l’últim dinosaure d’una espècie que s’extingeix, la dels artistes als quals la societat acaba de reconèixer com a tals, fins i tot al marge de la seua obra. Per allò ha tingut al seu favor una biografia perfecta, que és en última instancia la seua obra més acabada i contundent, i també un estrany instint per a nadar a contracorrent. Per contra el seu desavantatge ha consistit en la carència d’aqueixa capacitat d’autopromoció que caracteritza els dinosaures, i també, d’haver romàs a Albaida la major part de la seua vida. Moltes vegades m’he preguntat sobre el destí d’un Messa que s’hagués desenvolupat a París, Zúrich, Berlin o Nova York.

En cercles molt limitats, Messa ha sabut guanyar-se, poc a poc, una reputació incorruptible, que va des de la irregularitat fins a la sorpresa, passant per l’afany didàctic i la ingenuïtat, i tot allò des de l’últim racó del seu poble natal. I és que, malgrat el seu exili interior, Messa ha sabut connectar amb les persones adequades i estar present, en successives ocasions, als llocs on passaven les coses.

A títol d’exemple, cal parlar de l’inici de la seua trajectòria a Albaida, entre els significatius pols: Segrelles i Monjalés, L’ancià i el jove, l’experiència i la inquie­tud, el passat i el futur. O de la seua participació, cap a finals deis cinquanta, a les tertúlies de la cafeteria Monterrey, coincidint amb la jove generació d’artistes que anava a superar definitivament a València, la tediosa inèrcia de la postguerra. O de la seua fascinació per l’informalisme, a la Barcelona de principis del seixanta, de la mà de Cirici i de Josep M. de Sucre i mitjançant els “Salones de Mayo”. O, finalment, del seu retorn a València en el moment en què la figuració crítica iniciava la seua irresistible ascensió i de la seua voluntària reclusió a Albaida.

II. Una trobada

Allà precisament vaig conèixer Messa, fa alguns anys. El motiu fou una conferència que m’encarregaren, el títol de la qual estava relacionat amb l’art, la festa i la vida. Ja vaig contar en altre lloc, com el públic heterogeni de la conferència es dividia en dues meitats, els que volien sa­ber coses i els que ja les sabien, i com entre les dues meitats cridava l’atenció un individu que em mirava obliquament. Era Messa i, segons semblava, penedia una mitja sordera que li impedia mirar de front. Açò ho vaig saber després de la conferència, en un col·loqui improvisat que mantinguérem al carrer fins a altes hores de la nit. A partir d’aquest moment la nostra relació s’enriquí amb una correspondència i algunes visites quasi unilaterals —m’acuse—, i també alguna col·laboració típica artista-crític.

He de confessar que el personatge construït per Messa em fascinà des del primer moment, encara que, en certa mane­ra, m’incomodava la resistència que ell mateix i la seua obra oferien a l’etiquetat. La meua tramposa solució fou la de consi­derar-lo una mica excèntric, sense adonar-me de l’aclaparadora lògica que sorgia del seu treball.

III. Una proposta

Més tard vaig entendre que el que distingia Messa d’altres col·legues era la seua capacitat de funcionar a contracorrent. Messa no practica un art “de moda”, com tampoc no un art “de primera línia”; més bé, molt al contrari, l’únic concepte que em suggereix la seua pràctica artística és el de reraguarda. El concepte de reraguarda resulta enormement útil i explicatiu. Vegem. Imaginem dintre de l’ormeig artístic existent quelcom que s’anomena Avantguarda i que un dels seus objectius fonamentals consisteix a conquerir el futur en el present, comptant amb dos instru­ments imprescindibles, la historicitat i l’experimentació, i un tercer que sorgeix d’ambdós, la radicalitat. Doncs bé, pense que si d’aquesta heterodoxa equació suprimim la historicitat, sorgeix inevitablement la Reraguarda.

Sóc conscient que vivim en un moment confús, al qual les etiquetes i els prefixos artístics s’han multiplicat massa, i no pretenc en absolut d’augmentar la llista. Trobe , però, que el cas de Messa, com el cas de determinats artistes, que no vaig a citar ara, pot ser aclarit gràcies a aquesta idea. Artistes que davant la disjuntiva en­tre la fórmula primera i l’utilitari eligiren el Morgan, conscients o inconscients de l’anacronisme, però seduïts per la soledat del taller, allò irrepetible de la mecànica i l’inefable del resultat. Em tem que són els artistes més lliures, i per tant els més feliços, però el preu de tot allò és la marginalitat, si no la marginació.

IV. Una Obra

Els registres artístics practicats per Messa són tan diversos com anacrònics. Als seus 69 anys es pot dir que ha passat de tot. La seua primera pintura autodidacta és naturalista. Els seus primers riscs, no s’entenen sense la temptació cubista. I la seua majoria d’edat com a pintor está re­presentada per obscurs exercicis informalistes. I tot allò a destemps, sense que toqués, a contracorrent.

La maduresa plàstica de Messa està donada per una etapa “neofigurativa”, esculto-pictòrica —potser la menys anacrònica, si tenim en compte certs exemples francesos, catalans i algun valencià— fonamentada en feixucs quadres blancs, amb dues orientacions bàsiques: una de caràcter geomètric i una altra de caràcter sexual. A ambdues el joc plàstic se suporta en una densa aplicació matèrica que ja incorpora elements reals. Sobre aquesta base el pintor configura i modela formes esquemàtiques de fort contingut simbòlic. Independentment que en uns ca­sos, les formes remetesquen a referents maquinistes i en altres a referents carnals, estem davant d’una mateixa sèrie, que ens parla de l’inqüestionable ofici en el tracta­ment de la matèria i de la substància narrativa abastada per l’artista.

Tanmateix, Messa no es detingué ací. La seua particular poètica requeria d’un llenguatge menys “acadèmic” que l’oferit pel post-informalisme. Animat per certs descobriments de les corrents neodadaistes dels seixanta, Messa inventa la seua alternativa més sofisticada, més personal; l’Art Gandul i els apega-sants, versió plana del primer. Amb la ingenuïtat que el caracteritza ens conta que estava fart de pintar i que descobrí que era molt més còmode triar un objecte i oferir-lo, presen­tar-lo. El procés és totalment “duchamptiá”. Amb l’Art Gandul, Messa perpetra la seva persona atemptat contra el virtuosisme artístic, ensems que reinventa el “ready­-made”, sense conèixer-lo. L’elogi que ver­bal i objectual del seu propi procés és tan gran que es pot parlar de reinvenció sense risc.

És possible que Messa hagués vist alguns dels “combine-paintings” de “Rauschenberg”, així com algunes de les aportacions dels artistes pop americans, i que açò li decidirà a no ser tímid amb els seus propis artefactes, ja implícits, per altra part en la seua Sèrie Blanca. Els “ready-­mades” de Messa, si se’ls pot anomenar així, són la concreció objectual dels processos mentals o d’irreverents jocs verbals, i sorgeixen de la seua preocupació i interès per la cruesa del llenguatge popu­lar. Per allò es podria dir que la més clara aportació de Messa a l’art objectual ha estat la de dotar-lo d’un esperit sorneguer, procaç i fins i tot faller.

V. Una conclusió

L’última i més ambiciosa intervenció artística de Messa ha estat la construcció d’un “enviroment”, Les Petites Puces de París, a la seua casa d’Albaida, empaperant una cambra sencera i diversos objectes de grandària natural en paper de periòdic. Conscient de la limitada difusió d’aquest exercici, Messa ho reduí per fotocopia i ho envià per correu a diversos amics.

Jo crec que tant el plantejament de l’obra, com el seu sistema de difusió, resu­meix convincentment l’actitud de Messa que jo he volgut explicitar al llarg d’aquest text. En Les Petites Puces de París, Messa està reinventant, una vegada més, quelcom que ja existeix, però el valor d’aqueixa reinvenció no resideix òbviament a la seua falsa novetat, sinó a la lucidesa d’un ar­tista que, assumint el seu discurs, porta a la pràctica allò que el seu propi procés li demana, sense preocupar-se de res més. Poc importa que el resultat no estiga ja “de moda”, poc importa que molts ho donen erròniament i autosuficientment per sabut. El que de veritat importa és que s’haja decidit a fer-ho. De vegades pense que ens fa mota falta reraguardistes com Messa.

Pablo Ramírez
1984

A penes passem el llindar de Messa l’espai Euclidià del marc-quadre vola en un esclat.

Pinta, compon, sense pressió, sense qüestionament incessant.

Les seues obres-matèria no s’aturen mai, malgrat que el rigor que l’autor empra a retenir-les.

Semblen fetes per a ser cremades…

D’ací, potser, ve el dramatisme que elles acusen.

Les seues obres retornen fora del marc una multitud de referencials.

No sabem mai si som a l’interior o a l’exterior. Com als vídeo-clips a on el joc tècnic, el procediment, pren una importància tan forta com el subjecte que la sustenta per a produir una altra dimensió espacio-temporal.

Messa, concentra, comprimeix, redueix la dimensió del seu discurs, al temps de la seua imatge per extreure-li un mòdul formal, portador d’una forta càrrega energètica i expressiva: desborda plural, folla d’austeritat; envaeix el seu entorn, i s’hi desenvolupa vinculant erotisme, pobresa, tendror, cruesa, escàndol, llum, profunditat, humor…

Messa se salva de tota sistematització, moda i corrent artística. Es això a on la seua obra apareix amb una sorprenent actualitat.

Em sembla com un senyut miró que s’agita a una banda i l’altra del “pany” – marc– del qual el posseït és, malgrat, la clau: les seues obres.

Santiago Sempere
París, 13 d’agost de 1984

Messa utilitza, bandejant l’estricta cronologia, la part més destacable del seu treball artístic. Un treball que refusa les qualitats de la bellesa i el plaer estètic i s’endinsa en una cosmologia vitalista, propera a l’art povera. Ho poden veure en les obres dites art gandul, on és senzill observar un culte evident als objectes en desús, al detritus: nines esquarterades, calcetins bruts sobre un fons de pissarra revellida.

Messa és un clar exponent i alumne del dadaisme europeu, però a diferència dels seus congèneres francesos i italians, que es dedicaren a estripar cotxes, camions i altres objectes desballestats, el seu quefer naix del contacte amb la realitat que l’envolta, el seu poble, Albaida, on viu, lluny de la sorollosa metròpoli.

Joan Vicent Aliaga
El Temps, 12 Novembre 1984

DELIRANTES DESCARGAS

Una de las primeras cosas que te viene a la mente cuando contemplas la exposición antológica de Messa en Parpalló, es lo grato que resulta comprobar como un pin­tor que ha pasado la frontera de los 65 años, se sienta todavía en condiciones de sorprendernos favorablemente, o quizás sean los mismos que le proporcionan la edad en forma de falta de prejuicios y de tiempo de destiempos, de libertad integradora de cuanto conoció y cuanto desea aún probar.

Se dice que la pasión niebla el discerni­miento, lo cual nos deja un poco melan­cólicos a los impulsivos, pero nublado o no confieso, de entrada, mi seducción por la obra de Messa, el artista de Albaida que ya sea en su pueblo, ya por esos mundos que ha frecuentado poco, campa a su aire, con insólita originalidad desde hace bas­tante tiempo. Comento mi predisposición favorable porque más allá del análisis de la indiscutible calidad de su obra, Messa provoca un encantamiento primario de atracción irresistible en el espectador, al que nunca deja indiferente, que sin darse cuenta se encuentra convertido en adicto a todo lo contrario.

La nutrida exposición que satura por com­pleto los dos pisos de la sala reúne las obras de Messa, de sus diferentes épocas, etapas pictóricas; obra retrospectiva y pro­ducción actual que nos permite una revi­sión panorámica de su quehacer plástico. Ante todo, nos percatamos que el carácter independiente, anárquico de Messa, lo par­ticular de sus intereses a la hora de bus­car su propia “verdad pictórica”, le ha lle­vado a acercarse a cada uno de los pun­tos del amplio abanico de posibilidades que se extendía ante sus ojos sin abando­nar del todo ninguno. En su recorrido se detuvo, no demasiado en diferentes opcio­nes: pintura autodidacta naturalista, escarceos cubistas, obstinado informalismo…, hasta llegar a la etapa neofigurativa, que marca su madurez plástica, y posteriormente ­te a la sofisticada alternativa del “art gan­dul” y los “apega sants”. Finalmente, en la actualidad, Messa nos sorprende con ese ingenioso y delirante vértigo que constitu­ye “Les petites puces de París”. Se apresta al alucinante recreo de empapelar con periódicos cuanto encuentra: objetos rea­les tangibles, de tamaño natural, con el propósito de crear su particular “environement” con aquello que le resulta entrañable. De esta manera, en la línea Karkiana arrancado del uniforme de la rea­lidad, se concentra fantásticamente en las minucias cotidianas, pero notando los sín­tomas alarmantes del equívoco de lo sóli­damente establecido, enloquece en ese vértigo de hacer productiva su conscien­cia delirante, rehuyendo cualquier sobren­tendido tranquilizador. Escenifica visualmente sus personales secuencias y consecuencias, tapando los resortes hilarantes que contiene toda aplicación ri­gurosa de la lógica, cuando esta se mez­cla con el pantanoso terreno de la reali­dad. Zapatos, una máquina de coser, un botijo, un caballete, una muñeca…, todo minuciosamente empaquetado y transfor­mando con la fantasía de su libertinaje subjetivo.

La contemplación de esta perspectiva nos lleva a la conclusión fundamental de que Messa se singulariza, ante todo, por su apego al oficio, lo cual, le permite domi­nar las técnicas más diversas y que la mez­cla de lo sarcástico con lo patético en la elaboración de sus inquietas experimentaciones le abocan, irre­misiblemente a una tierna solidaridad con la solemnidad risible de las criaturas.

Olga Real
Levante – 1984

Proteic, vitalista i recercador incessant, Messa està disposat a embolcallar-ho tot amb paper de periòdic. Una part de l’exposició actual és un bosc amb arbres i éssers de lletra impresa fugissera. També hi ha els dibuixos mandrosos amb els quals posa de manifest el seu enginy plàstic. Hi figuren les bromes inevitables amb objectes i peces de roba interior. I hi ha, dins de l’abarrocament, bona pintura. Messa hi explica el laberint on es mou i demostra que sap eixir-ne en desprendre’s de la violència dels colors i entrar en estàncies solitàries, on pinta amb llums fredes. En recomane la visita.

Josep Maria Cadena
El Periódico, 12 de maig de 1987

Una de les coses que de sobte hom pensa quan es contempla l’exposició retrospectiva de Messa (Albaida, Vall d’Albaida, 1915) a la galeria Estol és com un artista que ha passat la frontera dels setanta anys que encara té l’energia per investigar dins llenguatges tan arrauxats. Messa, impulsiu, vital, amb un cert encant primari, ha portat a terme, al llarg de la seva carrera, una obra d’una originalitat insòlita. La mostra present, que aplega peces de les diferents tendències que practi­ca, ens permet si més no adornar-nos del caràcter independent i singular de Messa.

En el seu camí artístic ha treballat les diferents opcions que se li presentaven: pintura d’arrel cubista, estudis informalistes, pintura neofigurativa, fins a arribar a l’alternativa de l’anomenat art gandul, en el qual rendeix culte als objectes en desús. D’aquesta manera Messa aprofitant el discurs dels corrents que més l’interessen i sense cap perjudici, és capaç de crear un environament a base d’objectes per ell entranyables (els mobles de casa seva, el cavallet de pintar…) empaquetats amb paper de diari i objectes rebutjats per la societat (nines esquarterades, sabates velles…).

Patètica i sarcàstica, dramàtica i inquietant, així és l’obra de Messa, un artista embocat al buit de les experimentacions.

Conxita Oliver
Avui – 17 de maig de 1987

Veterá, autodiacta, escardalenc, quixotesc, MESSA ha fet guerra seu compte; nat Albaida (País Valencià), 1915, on ha transformat casa Pairal Museu; seus principis barcelonins (1962) soci Cercle Sant Lluc, s’integra Moviment inquiet re­novador “Ciclos Arte Hoy”, fundat Owe Pelsjö, F. Valbuena, Lluís Bosch, Joaquin Lluciá, Teo Asencio, Mensa, Chueca, Messa, Amelia Riera, Emilia Xargay; promotors “Premi Internacional Dibuix Joan Miró” (Messa, obtingué Menció honorífica, primer certamen, 1962), M.A.N. (Manifes­tación Arte Nuevo) col·lectiva mostra avantguardista art viu (anys seixantes­-setantés); participa clàssiques exposicions “Saló Maig” “Premi Dibuix Ynglada Guillot”, comparteix penúries amic Sucre; 1965 forma part “Grup 5 Forma” (quadres objecte, Aulestia, Coma Estadella, Kaydeda, Messa, Rey Polo, Rodríguez Cruells); cruïlla camins vida, personal tarannà, l’han convertit un solitari sobrat sensibilitat, carregat irreductible inconformisme.

Progressió sa producció assoleix (anys cinquantes) ferma estructuració volumètrica, dens cromatisme, color després pura superitació formal; coneix Informalisme expressiu al liberament referències, incorpora objectes, índex Pop, signe nafres vida; endinsarà després Conceptualisme, imprimint-li punyent sentit crític.

Moment determinat (1974), gamma assoleix neta transparència, imatges sensi­ble eurítmia plena expressiu clam líric; figures esdevenen sòlides estructures, accentuació exquematix plànols, conjunció diferències, contrarietats, punt projecció escultòrica dimensió plástica.

Incorruptible vocació pictòrica, capacitar creativa Messa, fidel si mateix, seves arrels, principis, participa seu retorn Barcelona, après llunyans anys, jovenívola maduresa, esperit obert punyent tremp plàstic; malgrat tot, rebufa sa obra perso­nal estilística serenitat, front rauxa entremaliada natura.

Josep Vallés Revira
ASSOCIACIÓ INTERNACIONAL CRÍTICS ART Barcelona – Maig 1987

L’univers de Messa és múltiple, tot i que hi ha certs punts que destaquen, potser per la insistència amb que Messa acudeix a ells al llarg de la seva trajectòria.

La necessitat decreació artística com a medi d’expressió vital: ha d’esperar fins a la maduresa per a trobar en sí mateix aquesta vessant. Començà com una afició autodidacta, que compaginava amb l’àmbit professional, i al final es convertí en una necessitat que envoltà com una boira espessa la seva vida, fent que s’enterbolís la seva dedicació als negocis familiars d’Albaida.

Messa sent una força interior que l’empeny a crear contínuament, a dedicar tots els seus esforços físics i mentals a la tasca artística.

El tema dela crítica socialés destacat en l’òrbita de Messa: des de ben jove, per l’experiència familiar, desenvolupa una aversió cap a la burgesia, els diners i la societat capitalista. Sent una gran disconformitat cap a la societat que l’envolta i l’expressa a través de les seves obres, reflectint la misèria social i intel·lectual del moment. Destaca la pobresa, més noble per a ell, a la vida dominada pels diners. Així es decanta per sistemes de recuperació d’objectes insòlits o obsolets per tal de rebutjar el consumisme i de dignificar la pobresa.

De totes formes, uns dels temes més recurrents de la seva producció és el dela dona i l’erotisme, amb diferents estils, tècniques i enfocs, però sempre plantejant una reflexió sobre la fascinació que li provoquen les formes femenines: el sexe femení és assimilat per ell com un component de profunditat i la mamella d’opulència; aquests dos juntament amb el trau i el plec són elements plàsticament misteriosos, que l’inspiren en la creació d’una manera dominant. I ho fa tant assíduament, que arriba a unir l’abstracció i la figuració, per tal de sincretitzar composició i erotisme. Té una posició intel·lectual, però també sensual, sensitiva. A més no presenta dones arquetípiques de la societat, sinó que presenta dones expressives, marcadament sexuals, en situacions directes i a la vegada líriques. Detestava el cercle provincià de ments tancades, de les quals ell es distanciava de manera diametralment oposada, expressant-se obertament i sense tabús.

Pel que fa ala qüestió compositiva, Messa demostra un gran interès de recerca: busca en els laberints de formes imaginàries, en la circulació dins l’espai, en els volums, la tridimensionalitat. Això fa que prengui l’opció escultòrica de manera assídua, si més no a partir del moment en que ell assoleix una seguretat en el seu propi estil, amb exemples com els de “l’art gandul”.

En la construcció de “l’environament” anomenat “Les petites puces de París” conjuga la fantasia d’un món imaginari propi de paper de diari i la reutilització i manipulació d’objectes vells. Destaca també en aquesta obra el fet que la composició no resta inalterable al llarg dels anys, sinó que té una vida pròpia (la degradació) que fa que evolucioni amb el pas del temps. L’environament passa a ésser independent de l’artista, que l’abandona, caient en l’oblit i iniciant un procés de canvis lents propiciats per la natura.

Aquesta obra té connexions amb noves tendències aparegudes a partir de la dècada dels seixanta (com el tantes vegades anomenat “Ready-Made” de Marcel Duchamp, el Pop Art, “El Equipo Crónica”, el Minimalisme, “l’assemblage”, els “ambients” Neo-Dadaístes, etc.), tot i que no són connexions fetes conscientment per Messa, sinó que són innates en ell, vingudes pel seu caràcter de recerca, i que el situen en una línia paral·lela a la d’aquests moviments i demostrant la gran capacitat creadora que tenia, encara que fos un artista reclòs en un ambient tancat, lluny de l’actualitat artística.

Pel que fa al tema dels colors, Messa no en parlava gaire; veiem, si més no, una identificació del color blanc amb la seva terra, el camp, València.

Messa es presenta com un artista admirable pel seu esforç dedicat a l’evolució del món de l’Art, tot i els impediments que sofrí, i com un personatge de gran força i vitalitat, característiques que transmetia a la seva obra, igual que l’inconformismeque el conduïa a anar més enllà, a no quedar-se aturat. Que Messa arribés al punt on ho feu suposa una gran superació d’ell mateix, donat que va ser capaç d’abandonar una rera l’altra totes les tècniques i els estils que havia practicat anteriorment, d’avançar en el temps i en l’ofici d’artista, d’avançar en coherència al que ha estat l’evolució de l’Art al llarg del temps, però sense oblidar el bagatge que li havia proporcionat l’experiència de treballar amb altres estils, que a la fi van esdevindre obsolets per a les necessitats expressives que tenia Messa.

Crec que es fa pal·lés, finalment, que és totalment lícita i urgentment necessària la reconsideració de Messa com un dels artistes més interessants d’aquest país, tenint en el futur un coneixement d’aquest home de gran personalitat i de continguts profunds, ara que ja no ens acompanya.

Susanna Domínguez i Albiac Tarragona – Gener 2000

EN RECUERDO DE “MESSA”

Diré, de entrada, dos afirmaciones, con las que -a medida que el tiempo va pasando- más me identifico: una, que el arte es un medio de concebir el mundo visualmente, y otra (no por mencionada en segunda lugar, menos abrupta, si bien convicta), que los artistas ven lo que quieren ver, ya que el arte -entre otros muchos atributos- tiene el de ser constructor de la realidad.

Queda claro que suscribo estas aseveraciones mientras recuerdo a Francesc Sempere “MESSA” (Albaida, Valencia, 1915-1996), personaje singular definitivamente instalado en ese vasto lecho -la historia- destinado al yacer de la memoria. A la hora de dejar este breve testimonio acerca de su contribución al orbe de lo artístico, he revisitado -con delectación morbosa, dicho sea sin rubor- las imágenes impresas de su plural y diversificada producción plástica, al tiempo que se han reproducido -como fútiles fogonazos- en mis vivencias, esas impresiones visuales que “almacené”, allá por 1984 (merced a la retrospectiva que le brindó la Sala Parpalló ), de su pintura y su escultura, ambas hechas a contracorriente, con deliberada marginalidad.

Esta “visión” mía surge desde (y con) el tiempo, -aquella sustancia inmaterial en cuyo ámbito fluye toda la existencia-, y con la no menos introyectada idea de que el arte -eso tan aparentemente inútil, pero tan absolutamente necesario-, pueda ser contemplado desde diferentes enfoques.

Deberíamos preguntar(nos) por qué nos atrae -y más ahora- la figura de Messa. Sí. Ese creador de l'”Art gandul” y de l'”Apega-Sants”: un autodidacta que, una vez cumplidos los cuarenta, se adentró por la espesura de la experimentación artística con el propósito -lo cual es todo un mérito (en nuestro siglo, y en nuestros pagos)- de “sorprender”, es decir, de sorprender(nos)…

Y ahí está su obra, que hoy evocamos, la cual responde a diversificados registros derivados de múltiples acontecimientos artísticos: conexión empática con el tachismo negro, sintonías con el dibujo “japonés”, estiramiento de flecos con respecto al cubismo, al informalismo, a las abstracciones (servidas con la técnica del “collage”) fraguadas al calor del constructivismo, a sus apropiaciones (y desarrollos) del arte “povera”, a sus ensayos escultopictóricos…

Todo un proceso de arte anárquico, atípico, lúcido, transgresor, siempre en pos de la novedad, que no hubiera sido posible sin la “inmersión” de Messa en el contexto del arte catalán (barcelonés, dicho con mayor propiedad) de finales del franquismo. Un arte vitalista, a un tiempo “simultáneo” y “multidireccional”, atraído por el fetichismo (especialmente por los objetos en desuso, asunto tan propicio de las tesituras neodadaístas).

Pero Messa tuvo siempre un problema (mayor incluso que el de haberse desconectado de Barcelona, tras su aislamiento en Albaida): fue siempre un artista ajeno a los envites mercadológicos, pues tuvo la rara virtud de decir no donde los demás dicen sí, y decir sí donde los demás dicen no. Temperamento excéntrico el suyo; huidizo de las modas; neodadaísta hasta la médula.

Vistas estas apreciaciones desde el sentir del tiempo histórico presente -veloz, fugaz, tan inasible como inaferrable es la obra de arte-, y de esas emociones estéticas que de su obra nos llegan, traslado al lector/espectador una hipótesis que -¡ojalá!- no vaya desencaminada: como es sabido se está procediendo -de un tiempo a esta parte- a una “relectura” del arte de las vanguardias, y creo no equivocarme si afirmo que, desde los nuevos enfoques que están ya tejiéndose, la atípica obra de Messa, zigzagueante y hasta contradictoria, será objeto de valoraciones “otras” y de apreciaciones que aún no han sido señaladas.

Juan Ángel Blasco Carrascosa Presidente de la Asociación Valenciana de Críticos de Arte

MESSA: EL VALOR DE LA INQUIETUD

Cuando se cumplen tan sólo unos meses de su fallecimiento, Messa (Albaida 1915 – 1996) continúa siendo un artista escasamente conocido.

Transcurre su bibliografía artística en el ámbito de la tierra que le vio nacer, a diferencia de tantos otros creadores, sin múltiples desplazamientos y enriquecimientos externos. Su interés en trabajar en Albaida no le ha privado, sin embargo, del conocimiento de los movimientos estéticos de su tiempo, convirtiéndose en receptor en los sesenta de corrientes tan dispares como el informalismo, la neofiguración o el neodadaísmo.

Si España tuvo durante la primera mitad de los cincuenta un alto pero reconocimiento internacional gracias al informalismo de Tàpies, Millares, Canogar y Chillida, durante la década siguiente se produce a nivel internacional una reacción de carácter figurativo que encuentra eco en todo el panorama español y que constituyó, sin duda, el primer paso hacia los movimientos realistas de vanguardia. Messa no permaneció indiferente a estas tendencias, que conoció a través de escritos o publicaciones, o las mismas conversaciones con algunos artistas valencianos como Monjalés, Gil, Michavila, Cillero, Nassio, Alfaro.

Como para otros muchos artistas de aquellos años, la espontánea y suave neofiguración, y los últimos coletazos del informalismo matérico no resultaron lo suficientemente radicales para satisfacer sus inquietudes expresivas. Dicho de otro modo, estos movimientos no implicaban ni se comprometían con nada. Ello justifica en cierto modo el auge que alcanzaron en Valencia el pop-art y toda suerte de corrientes realistas. De este tipo de expresiones artísticas renegó abiertamente, pero no fue obstáculo para que se convirtiese en observador activo de esa realidad circundante.

Fue el intento precisamente de actuar sobre la sociedad, lo que hizo que el pintor se radicalizara no sólo temática sino también técnicamente, que creara una serie de piezas más interesantes de toda su producción, aquellas que él mismo denominó “Art gandul” y los “Apegasants”, otras tan singulares como “Crítica política” de 1966 o “I la pau torna a Angola” de 1968. Es evidente que el neodadaísmo de los sesenta le descubrió posibilidades fundamentalmente expresivas que no le permitieron opción a otros estilos artísticos.

La influencia del intelectual Joan Fuster sobre los artistas valencianos de los años sesenta, también alcanzó muy directamente al artista de Albaida. Las implicaciones sociales aplicadas a la pintura, tuvieron mucho que ver con los planteamientos del intelectual valenciano: “Las obras valen y perduran por lo que testimonian. Por debajo de la historicidad pura de la obra está, desde luego, la eterna sustancia humana”. Esto justifica, en cierto modo, que Messa realizara obras particularmente fuertes, de indudables referencias carnales y mecanicistas.

Al filo de la tendencia iniciada antes por Duchamp, Messa tuvo el atrevimiento, a través de, lo que él mismo llamaba esculturo-pinturas, de resaltar sin piedad, con la mayor violencia posible, todo lo oculto bajo las censuras represivas de la sociedad moderna. “La dona”, “Dos sexes”, “Anatomía interior femenina” las tres de 1962 o “Castella la seca” de 1965, fueron trabajos particularmente interesantes en la trayectoria del artista. Como interpretó Alexandre Cirici se trata de “Una visión sexualizada por la posesión del mundo”. Es en verdad una síntesis plástica que recoge el sentido mecanicista frío y distante del dadaísmo, la crítica pictórica y sarcástica a los aspectos más denigrantes de nuestro entorno social: los burdeles y la prostitución.

Joan Fuster decía en 1966, refiriéndose a estas piezas: “Heu de parar-vos, sobretot, i antentament, ben atentament, davant d’aquests “quadres” que Messa ha titulat “construccions”. Tota l’obra de Messa és interessant, no cal dir-ho. Mireu-la sembla nascuda d’una energia fosca, reconcentrada, com un combat alhora sense esperança i sense desistiments. Però crec que són les “construccions” allò millor ens revela el drama implícit en el seu treball”.

Messa alteró el tipo morfológico de la propia anatomía humana para realizar lo que él entiende como especialmente expresivo. Recurre para ello a motivos de valor incluso macabro, como son moldes de plástico de la juguetería infantil -recurso utilizado a finales de los cincuenta por Cuixart- o las antiguas persianas de madera, también presentadas en 1962 por el artista catalán; elementos todos a los que Messa dota de un amplio sentido simbólico en otras como “Destrellat de Messa n° 1″ de 1971 o la serie de las persianas de 1990.

Para Adolf Loos, en su polémica obra “Ornamento y delito” publicada en 1908 “Todo arte es erótico”, la línea horizontal representa a una mujer acostada y la vertical a un hombre amándola. Messa pertenece a ese grupo de artistas que no sólo creen que el arte “es” sino que “debe” ser fundamentalmente erótico.

Pero dentro de la misma línea temática, disecciona con pasión, a veces de humor amargo, con un procedimiento que en ocasiones retorna al infantil, como podía ser el de Jean Dubuffet y otros pintores de art Brut (que tanto agradaban a nuestro artista), con el colorido intenso de Miró y las bellas y emocionantes composiciones abstractas de Torres García. Consigue pasar con suma facilidad de la violencia del color a la serena frialdad del hielo. Desarrolla una fantasía que escapa de convencionalismos.

Pero obras específicamente eróticas se encuentran en la producción de casi todos los artistas, en muchas ocasiones celosamente protegidas por los propios creadores. Muchos de ellos han reconocido a través de sus obras la belleza y la fuerza de lo obsceno: “Vulva” de 1504 de Leonardo da Vinci; “Esclavo moribundo” de Miguel Angel -destinado incluso a ocupar un monumento funerario bajo la cúpula de San Pedro del Vaticano-; el propio autorretrato de Alberto Durero -donde el genial grabador detalló con el más crudo realismo sus partes más íntimas-; el propio Velázquez en su bella “Venus del espejo” o la “Maja Desnuda” del pintor aragonés; o el propio Rodin quien recuperó la presencia de órganos genitales en las esculturas. ¿Quién no es capaz de reconocer en Klimt el encubierto erotismo casi místico o la pasión amorosa en los picasianos dibujos de las Suite Vollard?

Pero con Duchamp, el erotismo traslada una nueva forma, convierte al hombre y a la mujer en máquinas del deseo. Messa se hace eco tan solo en parte, de esa idea cuando él mismo explica: “Pero ¿per què no pintar sensa “pintar”? Combine objectes vells, inútils, absurds; de vegades combinats també amb obres meues pretèrites: Art gandul”. Obras particularmente importantes en este sentido son: “Art Gandul nº 4″ de 1972.

No podemos omitir esculturas como “Objecte”, realizada en 1962, compuesta por esculturas realizadas a partir del empaquetado de objetos de tamaño natural -en esta ocasión de una bicicleta y unos zapatos- con papeles de periódico. Fueron estas dos piezas las primeras sobre las que realizó este procedimiento plástico que curiosamente no volvería a redescubrir hasta 1984 en la instalación y montaje de una de las salas de la Parpalló. En “Les Petites Puces de París”(6), Messa lleva este procedimiento a sus máximas consecuencias, envolviendo una habitación entera y distintos objetos de la misma, un “environement” que hoy podemos contemplar en la parte alta de la casa-museo del artista en su pequeña ciudad natal.

Messa se encuentra al filo de todo y de nada, pero lo más importante artísticamente: pesa sobre él haber intentado esta búsqueda arriesgada, partiendo de sus propias enseñanzas y conocimientos. Intentando, no desde París, New York, Madrid o Barcelona sino desde Albaida, en una época y en un lugar difícil artística y personalmente, vivir el ritmo de los movimientos artísticos de este siglo.

Felisa Martínez Andrés