Messa ja és gran, està cansat de fer exposicions, decebut del poc reconeixement que el món “provincià” del País Valencià ha dedicat a la seua obra i a la seua persona. Farà dues o tres exposicions més i restarà recluït a la seua casa d’Albaida. Pinta amb calma, però continua pintant, continua als seus 80 anys buscant innovacions, canviant d’estil, de tècniques, ara amb pinzells, ara retornant a l’Art-Gandul, apegant “sants”. però sempre fidel a la seua espontaneïtat, a la seua originalitat.

A desembre de 1995 i gener de 1996 rep un homenatge per part dels seus amics, Ajuntaments d’Albaida i Ontinyent, i de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida i fa dues exposicions a Albaida i Ontinyent. Ja està vell, ha deixat de pintar, de llegir, de sentir música, quasi de parlar, però manté viva la seua ment les seues idees i per això pateix, no té il·lusió de res, està cansat. Està malalt. Poc a poc s’apaga. El 30 de maig, suaument, trobarà la tranquil·litat i ens deixarà.

Però la seua obra i el seu record estan ací, i tan sols ens queda, als que l’han estimat, als que encara l’estimem, retre-li no un últim homenatge, sinó un just reconeixement a la seua obra i la seua persona i evitar que quede en l’oblit.

Fèlix Sempere 1995-96